mercoledì 8 marzo 2017

CAPRICCI DIALETTALI / 7: CAL PÈPA



Qualche settimana fa abbiamo letto la narrazione della morte di Sant’Adriano fornita da un testimone d’eccezione, il Magalasso. Ma non è tutto: nei suoi versi dialettali, Giordano Cantergiani ci ha anche voluto fornire la versione dell’accaduto narrata in prima persona dal Papa…


Zirudèla ed Pepa e Sant
a vanzaram a baca averta tot quant.

A soun chè davanti a un oss
quesi quesi adesa a boss.
Am guerd intoren an ghè nisun
a  guerd in fin, là a ghè un
nebia, nòvel, n’aria strana
a vad un coun na gabana
megher, elt, berba bianca
cev in man, aria stanca.
Mo chi el, al srà San Peder,
a degh tra me e am mat a seder.
Sa me suces a steva bein
tot a un trat a me gnu al fiadein
a-i-era in mez a tanta zeint
e an m’arcord piò un azideint.

Ma te mort, sa tè d’avis
te davanti al Paradis.
Bein chi et, s-an t-in despies
che et vin chè so ai prem dal mes?

A soun Adrian prem o terz
a soun al Pepa, menga un scherz,
sedet mò c-at count na partida
sucesa a mè, cosa inaudida.
A steva andand da Carlo al Gros
c-le un tip un poc ghignos
sé l’ imperator, cal tedescoun
che, ogni tant, al fa al furboun.

A gnam zò da l’apenein
coun car, pegher e pelegrein
arivam in na barleda
e lè, edco a la streda,                                                                                                                            
as fermam coun al corteo
a l’ostel ed San Bartolomeo.
A sam lè in dl’era
coun la bragia tota pera
a vin zò dal me caval
e subet a taca al bal
tant pigameit ed scheina e besaman,
tot i coren, anch da luntan
a souna el campan, le mezdè.
Forse a magnam chè.

Santite, a dis al Prior,
sa parmiti a vren l’unor,
ed fer quel da mander zò
a parciam sata al bersò.

A soun lè tot bel beat
coun davanti un bel piat
ed ch-el strisciuleini ed pastela
rigorosameint tiredi coun la canela
ed mez chilo o forse piò
chè i li ciamen, taiadeli coun al ragò.
E po’ pulaster, salam, furmai, parsot
e naturalmeint a magnam tot.
Tot inafie coun cal vinatlein
c-le na gioia par gargaroz e vein.
Bel, ras e coun c-la sciumeina,
al lambrosch, bavrel a in vel la peina.

Dap magne, coun la calura,
tgnir i occ avert le n’aventura.
Testa alzera, sa se stà bein,
mè am fagh un bel pislein.
A soun lè tra al les e al frost
quand a seint un gran trambost.

As, pas, sas, alas, coun na samana
che quesi im fan cascher da la scrana                                                                                                  
a vir i occ apeina apeina
na lusneda, a vad na scena.
Tot i coren a l’impazeda
tirand chè e là quelch sgranadleda.
A vad un vlòpp sata al tavloun
le aranz e verd al per un bisoun.
Testa umana, un os in baca,
di dintoun, na pela saca
occ verd e zai acsè spalanche,
anca lò le terorize.

A vanz ferom quesi impietri
coun un sforz agh punt al di
e meinter a degh” Vè un magalas”
al cor am lasa a spas.
Meinter l’alma la vola chè
l’ot ed loi al dapmezdè
a guerd zò e in la maraia
a vad al bisoun ca s’la taia.

Beda mò s’le un quel stran
da Rama a vagh da un gingian.
Almeno ades un quel le zert
a soun mort a Spilambert.

Mei acsè, a dis al Sant,
et fare cunteint in tant.
Mè al guerd un poc perles
murir chè ann’era al ches.

Ma na vos lasò, luntan
“Cal quel chè al farà screver tant bagian.
I-gh faran di libroun
e tot i vran aver ragioun.
Par averet, lè sata tera,
du paes is faran la guera
par matres d’acord i gh-n avran dla bela”
Tic e tac la zirudela.


(da “Dal turòun la zirudèla”, Istituto Enciclopedico Settecani, 2012)

Nessun commento:

Posta un commento